El mapa de l’admissió a tràmit dels plets bancaris llança xifres de 729 dies a la Corunya, 722 dies a Madrid, 706 a Barcelona, 686 a Màlaga i més de 420 a Alacant i Vigo
De la mateixa manera que un dret que no es coneix, no existeix; un dret que no es pot exercir en última instància, en els tribunals, és igualment inútil: la Justícia lenta no és Justícia. Alguna cosa que afecta especialment els usuaris de banca, a la vista de les dades d’admissió a tràmit: els plets triguen dos anys a ser admesos a tràmit en els principals jutjats especialitzats en clàusules abusives, amb ràtios de 722 dies, en el 101bis de Madrid, i de 706 dies, en el 50 de Barcelona.
En el mapa de l’admissió a tràmit figuren altres ciutats com la Corunya, amb la major ràtio d’admissió, 729, i Màlaga, amb 686 dies o Alacant i Vigo, amb més de 420 dies.
En aquests moments, s’està cursant l’admissió a tràmit en l’especialitzat de Madrid, demandes de clàusula sol, despeses hipotecàries i hipoteques IRPH presentades l’any 2018. I aquest pas és només el primer que segueixen aquests plets; després caldrà esperar, com a mínim, tres anys, per a tenir sentència de primera instància, que els bancs solen recórrer, al que se sumaran un o dos anys més. Més d’un lustre d’espera per a una sentència ferma que sol ser, en el 90% dels casos favorable al consumidor.
Des d’ASUFIN, hem denunciat aquesta situació davant el Ministeri de Justícia i davant el Defensor del Poble, als quals hem exposat que s’està vulnerant l’article 24 de la Constitució atès que no s’està garantint la nostra tutela efectiva en els tribunals. La dilació dels procediments, que comença amb l’admissió a tràmit, acaba dissuadint al consumidor de reclamar.
En relació amb l’Autoritat bancària de defensa del client bancari la creació del qual va anunciar a principis de mes la vicepresidenta primera i ministra econòmica, Nadia Calviño, és important que gaudi de credibilitat i poder sancionador. Les seves resolucions hauran de ser vinculants i, una vegada detectada una mala pràctica, deure a establir-se un sistema sancionador que dissuadeixi de manera efectiva a les entitats evitant la judicialización de les reclamacions.
El funcionament d’aquest nou organisme de control hauria d’ajudar a millorar aquest tipus de supervisió. Ja tenim òrgans supervisors de les entitats financeres la labor de les quals, sens dubte es veurà reforçada amb una autoritat independent amb capacitat sancionadora; per no parlar del que suposarà a per als tribunals en termes de minorar el col·lapse a conseqüència de les reclamacions que acaben arribant a judici
